La pàtria
No pergues el temps buscant la pàtria.
Els diners no la requereixen i la seua llengua és usura.
La pàtria es la parla que heretares
i les pobres històries que serva.
La teua àvia, al vestíbul, cega ja la memòria,
bressolant els anys de patiment i dissorts.
Ta mare, entristint de malenconia i paüra,
Limbània, vigilant en prolongats silencis
els rumbs de la seua germana,
el teu oncle, lligat a la terra que li havia regalat,
en plena joventut,
deu memorables sonets
i Elisa,
saonant l’esperit del capó,
bullint les aigües d’aromes,
veient-te créixer com un desconegut.
La pàtria és també el vast imperi del teu idioma
i la música d’aquells que la pensaren amb amor.
La teua pàtria són les verbals
i petites batalles de Bolívar,
la culpa, el fred i la fam de Vallejo,
Neruda i la seua infinita colecció de noms i coses,
Els jocs memorables i eterns del teu mestre Borges,
i un laberint de sang dit Macondo.
La teua pàtria seran els llibres que dones a la terra
i la felicitat que depares al lector.
No pergues el temps buscant la pàtria,
tu l’emportes.
Amb ella moriràs sense haver-la trepitjat.
La pàtria són un home, una dona
i la llengua que parlen.
