Pericles Anastasiades, l’año de 1895
Vagues, són ja, els rostres del seu rostre
vaga, també, la forma de les seues mans
lluny, és el seu alé de la meua boca
la seua petita estatura
els seus quinze anys
Només un ahir ocupa la meua memòria
la nostra petita estima
el nostre petit mes
deu llunes ha
De sobte
en l’alta nit
els teus ulls, de porpra vestits,
els teus llavis
llavis d’un amor apressat
els teus llargs braços
braços d’inoblidable carnadura
apareixen
A gosades que n’he perdut, bon Déu,
Que n’he perdut!
