Café Blanche
Creient que la millor cura contra la malenconia
eren aqueixes superfícies radiants i obertes
anares fins a les memorables ruïnes
i veieres l’estàtua de basalt
que del cos d’Antoni feren.
Grècia era el testimoniatge, davall d’aqueixa copiosa
i virulenta llum, de com només l’extern
té pròpia existència.
Ètica i bellesa
eren una i la mateixa cosa.
Tallar el cos era
tallar també l’ànima.
Curar l’odi a sí mateix
era curar la soledat.
De tornada a casa, alliberat ja del passat,
amb aquelles camises de colors cridaners,
els teus pantalons negres de tres premses,
les teues sabates puntudes i habaneres,
el pit nu mostrant la cadena
-d’or massís i els cinc medallons
entraves al Blanche i passaves les nits
bevent cubates i cremant porros.
Totes i tots eren teus.
T’enamoraves, sense dubte.
T’estimaves tant els ritus de la carn,
el seu llenguatge i les seues paraules
que àdhuc ara, quan escrius,
no sents, tampoc, cap interés
per l’"acte final".
